SEGLES D'INCERTESA(1)

A la crisi del baix imperi romà seguí el desconcert de les invasions. Foren un seguit de segles durs i incerts que obligaren els habitants de la plana a buscar el recer de les zones de muntanya(2), més protegides i acollidores per amagar-se i sobreviure, encara que el territori costaner mai no quedà despoblat completament, tal i com semblen demostrar els resultats de les excavacions arqueològiques realitzades i analitzades per Albert López. Les vil·les romanes de Castelldefels, Gavà, Sales i Sant Boi i l'ancoratge de les Sorres, mostren activitat i ocupació fins, aproximadament, al segle VI. I sembla que no hi ha senyals d'abandó precipitat, destrucció o talls en la continuïtat de població entre aquesta data i el segle X.

Passaren més de quatre-cents anys fins que el territori que prendria el nom d'Eramprunyà no comptà amb una estructura territorial estable. Cap a mitjan segle V, els homes i dones de la contrada assistiren a l'arribada dels visigots. Els nouvinguts s'assentaren en el territori, tenien la força militar però eren escassos en nombre per la qual cosa no expulsaren la població envaïda, ans s'hi barrejaren. I semblantment feren, a principis del segle VIII, els sarraïns. Els visigots havien arribat pel nord, creuant els Pirineus, els sarraïns arribaren pel sud, després de creuar Gibraltar.

Tenim poca informació de tots aquests segles i no gosem aventurarnos-hi. De la petja musulmana, en queda algun topònim com Almafar, que era probablement una torre de guaita ubicada en l'antic terme municipal de Sant Climent(3), i un botí de monedes trobades a la cova de can Sadurní a Begues.


CAP AL NAIXEMENT DE CASTELLDEFELS

Foren els francs, un poble emparentat amb els visigots i assentat a la Gàl·lia, els qui l'any 785 prengueren la ciutat de Girona al poder musulmà establert i continuaren la seva expansió cap al sud fins aconseguir la rendició de la ciutat de Barcelona l'any 801. Els francs expulsaren el poder musulmà i organitzaren el territori en comtats. Un d'ells, el comtat de Barcelona, esdevingué, amb el pas del temps, la clau de volta del naixement de Catalunya i el fet que més hi contribuí fou quan el rei franc, en el Concili de Troyes celebrat l'any 878, concedí a Guifré el Pelós, el comtat de Barcelona en caràcter hereditari.

A la mort del comte Guifré, la frontera de separació entre el territori de domini cristià i el territori de domini musulmà quedà determinada pel rius Llobregat, Cardener i el Segre mitjà i fou el fill de Guifré, el comte Borrell, qui va emprendre la repoblació de Cervelló, perillosa terra de ningú, l'any 904.

El massís del Garraf, en aquest context, constituïa una fita estratègica important perquè fixava el control i el domini de tota la banda esquerra de la plana del Llobregat i perllongava el control de la costa i, per tant, la protecció de Barcelona. Però el territori ocupat havia d'ésser habitat, es necessitava posar en conreu les terres més baixes del territori, probablement mig abandonades per insegures des de feia centúries. Repoblar la plana esdevingué una necessitat econòmica i estratègica, i els comtes afavoriren, per aquestes raons, l'assentament de famílies pageses a les quals se'ls concedí la categoria d'aloers, petits propietaris de les terres que treballaven.

Actualment alguns estudis(4) qüestionen l'elevada presència de pagesia aloera en terres de frontera i tendeixen a identificar l'alou amb una gran propietat. Presumiblement un criteri no invalida l'altre. Certament hi ha alous que comprenen àmplies extensions, alous que, a partir del segle XI, els propietaris comencen a parcel·lar en masies i a arrendar-les a pagesos en règim de tinença. Però també hi ha petits propietaris que aniran esdevenint tinents a mesura que el procés feudal es consolidi.

…I s'edificà Santa Maria de Castelldefels
La casa comtal barcelonina tenia una hisenda més aviat migrada que frenava les il·lusions militars expansives, fet pel qual els comtes buscaren recursos entre la noblesa, la burgesia i la mateixa Església. Es va recórrer a ells per tota mena de qüestions i, també, per impulsar la tasca de repoblació i ordenació dels territoris comtals. Eren temps en què el poder espiritual i el poder temporal convergien en un interès comú: la consolidació d'un nou ordre polític i social que donaria pas al feudalisme.

I fou en el segle X quan representants del monestir de Sant Cugat pujaren al turó de Santa Maria on reposaven les restes del que havia estat una vil·la romana i, probablement, miraren a mar, un mar que s'estenia proper (veure el requadre sobre el vaixell trobat al Canal Olímpic de Piragüísme), com recullen dos documents del Cartulari de Sant Cugat. Un, de l'any 972, diu: "Castello de Felix is prope ipsa mare"(5). L'altre, datat l'any 1177, especifica: "Castrum Felix, iuxta ipsum podium versus mare"(6).

Possiblement fou el comte Sunyer -el mateix a qui en Bofarull(8) atribueix la reconstrucció del castell d'Eramprunyà- qui encomanà a l'abat del monestir de Sant Cugat l'organització i reordenació de la part baixa del territori. Es començà per bastir l'església de Santa Maria de Castelldefels (veure requadre) (10 i 11), una esglesiola de petites dimensions en els seus inicis, una petita església de planta de creu llatina i tres absis al creuer, orientada amb el capçal a l'est i els peus a l'oest. El primer document on és mencionada data de l'any 967(9).

Des d'aquest turó i aquesta petita església s'estructurà tota la plana del territori d'Eramprunyà, de Santa Maria de Castelldefels a Santa Maria de Sales de Viladecans. El poble va prendre el nom del castell, però els documents no concorden. Uns el citen com Castello de Felix, Castrum Felix, altres, Castello de Feles, Castrum fidelis..., el meu parer s'inclina cap al criteri dels qui defensen la derivació procedent de Castrum fidelis atès el seu significat simbòlic i perquè ningú no ha sabut donar raó de l'existència de Felix.

La ubicació de l'església i les dependències que s'hi anaren afegint fins a conformar una casa/fortalesa a la baixa edat mitjana respongué al criteri estratègic del control de la plana. El turó de Santa Maria era un indret abrupte, poc afavoridor d'assentaments i, per això, la pagesia tendí a situar-se a peu del turó, separada del recinte de Santa Maria , bastint les seves vivendes tocant al camí reial o ral, que resseguia la via romana i connectava amb Sant Boi de Llobregat.

El fill del comte Sunyer, Borrell II llegà, l'any 993, el castell d'Eramprunyà amb el seu terme jurisdiccional -territori damunt el qual tenia poders judicials-, les seves esglésies, els seus delmes i primícies -impostos- a la seva muller Aimerud perquè ho usufructués mentre fos viva i ho traspassés al seu fill comú, el comte Ramon Borrell.

Quan s'efectuà el llegat del comte Borrell, la presència del monestir de Sant Cugat estava plenament assentada a la zona. Si es ressegueix la documentació del Cartulari de Sant Cugat es comprova la presència i l'activitat dels delegats pel monestir per ocupar i cuidar de Santa Maria de Castelldefels i de tot el seu patrimoni, que començava a ser respectable. Observem, sinó, les dades de treinta-vuit escriptures que demostren les inversions i les possessions del monestir a la zona (veure taula).

Fins a l'any 975 tot són donacions. Aparentment es tracta de cessions voluntàries de famílies pageses que volien assegurar el seu benestar espiritual, tanmateix hi ha donacions sospitoses d'haver estat forçades: l'any 970, una família lliurava a Santa Maria de Castelldefels un alou(13) que ja podem identificar com un mas. La mateixa escriptura especificava que la donació era d'un “maso qui est casale” amb tots els seus complements de terres, arbres i fruits. Ara bé, era una donació condicionada perquè els representants de Santa Maria no podien disposar de manera lliure d'aquella deixa fins a la mort de la família i, fins que aquest fet no esdevingués, pare, mare i fills continuaven usufructuant-ne el domini útil(14) , a canvi d'oferir la tasca(15); renunciaven a la seva condició de propietaris, ja no eren aloers, sinó tinents de Santa Maria. En una situació similar hi advertim tres casos més, dos de l'any 972 i un de l'any 986. Les tres donacions tenien en comú la renúncia a la propietat i el compromís d'oferir la tasca.

Totes les donacions corresponien a pagesos i pageses de la zona, només figura un gran propietari, el noble Gal·lí, que féu donació testamentària l'any 972(16). Llegà a Santa Maria de Castelldefels un alou situat al Vallès per al manteniment dels monjos que cuidaven de Santa Maria i terres a Olèrdola, a Cornellà, al Pla del Llobregat i un molí, terres i hort situats a la Sentiu, en el territori d'Eramprunyà.

A partir del 975, el monestir de Sant Cugat inicià una etapa expansiva, demostrant el seu interès pel territori d'Eramprunyà a través d'una actuació de compres i permutes de terres que doblaren les donacions rebudes en els mateixos anys(17):

• PERÍODE 975-999
  Donacions: 8 (33,3%)
  Vendes: 10 (41,66%)
  Permutes: 6 (25%)

Pels mateixos anys, el monestir de Sant Cugat decidí posar seny a un seguit de propietats difoses pel territori a través d'una reordenació dels béns, per tal d'aconseguir una més gran explotació econòmica. El monestir comprà terres on ja en tenia per cohesionar-les i engrandir-les i, per aconseguir-ho, es valgué de compres o permutes(18):

• ANY – VENEDOR
  981 - Matrimoni
  981 - Dona
  982 - Matrimoni
  982 - dona i fills
  983 - 2 matrimonis i una dona
  986 - Matrimoni
  987 - Matrimoni
  987 - Matrimoni
  987 - Matrimoni
  Nota: Tots els límits són Terra Sta. Maria.

Nou matrimonis i tres dones vengueren, tots eren pagesos; en canvi, tres permutes, una de l'any 986 i dues de l'any 987, foren resultat d'un acord entre Sant Cugat i el prevere Guadamir i entre el monestir de Sant Cugat i el comte Borrell II . Però, en definitiva, el que les dades ens indiquen és que hi va haver una primera etapa en què Santa Maria de Castelldefels rebia donacions i no comprava.

Certament, algunes donacions són sospitoses del seu caràcter voluntari, però, en qualsevol cas, foren els pagesos els qui decidiren vendre, encara que fossin obligats per les circumstàncies, no pas pel monestir de Sant Cugat. Després d'aquest primer període arrencà una segona fase, sobretot entre l'any 981 i l'any 990, caracteritzada per una política inversionista activa que s'aturà a partir de l'any 991, possiblement perquè els interessos econòmics del monestir de Sant Cugat s'orientaren cap a altres terres, com el Penedès, per exemple, i perquè la part alta d'Eramprunyà fou cedida pels comtes a la família vescomtal dels Mir(19).


CASTELLDEFELS DINS L'ESTRUCTURA DEFENSIVA DEL TERRITORI D'ERAMPRUNYÀ

Hem comprovat la presència i l'activitat del monestir de Sant Cugat en tota aquesta franja dreta del Llobregat però, estaven sols? Evidentment, no. La història de Castelldefels està íntimament lligada a la història del castell d'Eramprunyà.

Si ens basem en les dates escrites, la primera referència del castell correspon a l'any 957(20), però no és arriscat assegurar que la seva construcció fou anterior a aquesta data perquè, fixada la frontera al Llobregat, era imperiós assegurar-ne la defensa i, per això, el castell era imprescindible; a més, alguns documents del segle X esmenten el castell amb el nom de Rodanes com si fessin referència a uns temps anteriors dels quals se'n conservava memòria(21). Tal vegada aquest canvi de nom explicaria l'opinió de Bofarull(22) quan planteja la possibilitat de la reconstrucció del castell en temps de Sunyer (912-945).

Santa Maria de Castelldefels i el castell de Rodanes o d'Eramprunyà constituïren els dos puntals de defensa/repoblació de la banda dreta i extrema del Llobregat. És possible que els comtes encomanessin al monestir de Sant Cugat l'ordenació dels territoris més baixos, més propers a marina, perquè impulsessin la fundació de petites capelles, com pols d'atracció de futurs centres de població; per aconseguir-ho, reconeixien al monestir de Sant Cugat un control territorial (veure requadre sobre la formació i consolidació del terme municipal)(23) que limitava amb el castell d'Eramprunyà per l'oest, l'hort comtal de Sales pel nord, la mar per l'est i el Garraf pel sud(24).

El castell d'Eramprunyà era un castell termenat; és a dir, combinava una finalitat defensiva o militar amb la jurisdicció sobre un extens àmbit territorial. Construït en un antic emplaçament iber, el castell es bastí damunt un rocam de la serralada costanera de 438 m alt., la qual cosa li permetia dominar tota la Plana i una àmplia franja de costa, fins que la mirada es perdia en els confins de la mar. Per altra banda, la pròpia natura el protegia del vessant nord mercès a la fonda depressió del terreny que forma com un espadat. La seva ubicació també permetia controlar i vigilar el camí cap a l'interior, és a dir, el camí de comunicació amb Begues i Olesa de Bonesvalls.

Durant els segles IX i X, els comtes de Barcelona no ampliaren gaire les seves fronteres, es limitaren a consolidar-les i assegurar-les a través de l'establiment d'una xarxa de defenses que van des de senzilles torres de guaita fins a castells termenats, al capdavant dels quals el comte col·locava un noble de la seva confiança. Durant gairebé un segle, entre l'any 950 i el 1050, la frontera occidental del comtat de Barcelona es mantingué estable i, en aquest context, el castell d'Eramprunyà constituïa un element estratègic important de l'àrea Llobregat/Garraf seguit per les cases/fortalesa de Santa Maria de Castelldefels, la de la Roca, la de Sant Pere de Gavà i la torre d'Almafar a Viladecans. Completava el sistema defensiu un seguit de torres de guaita*, autèntics miradors d'estructura



NOTES

• 1
  Sigles emprades:
  • - ACA: Arxiu de la Corona d'Aragó.
    - ADB: Arxiu Diocesà de Barcelona.
    - ACB: Arxiu de la Catedral de Barcelona.
    - AHPNB: Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona.
    - ABE: Arxiu de la baronia d'Eramprunyà.
  
  2
  El bosc era una font de producció natural i una garantia de subsistència perquè proporcionava llenya per escalfar-se, il·luminar.se amb les brases, coure els aliments i fer-se cabanes on refugiar-se si el perill no obligava a aprofitar-se d'una orografia natural que havia obert coves i refugis naturals. El bosc era el lloc idoni per caçar conills, ocells i altre bestiar més gran perquè els boscos del Garraf eren espessos de vegetació fins al punt de poder abrigar caus de llops. El bosc produïa plantes i fruits, i era un important suport medicinal i alimentari en temps d'incerteses i angúnies.
  3
  Josep Campmany planteja la hipòtesi que la torre Almafar estigués situada a Viladecans que aleshores era terme de Sant Climent, i suggereix la possibilitat que aquesta torre pogués ser el precedent de la Torre Roja. Aquesta hipòtesi ens sembla força versemblant, atès que els orígens de la Torre Roja es perden en la foscor documental, després de dir-nos que havia estat coneguda com a Torre Marcusa i Torre de na Sanxa. Per altra banda, la ubicació de la Torre Roja sembla respondre al traçat de torres de defensa del territori que, conjuntament amb la de la Sentiu i la del Sitjar, tancaven la defensa del terme d'Eramprunyà.
  4
  BATET, Carolina. Castells termenats i estratègies d'expansió comtal. La marca de Barcelona als segles X-XI. Institut d'Estudis Penedesencs, 1996.
  5
  RIUS.Cartulario de Sant Cugat, vol. 1, doc. 100.
  6
  RIUS. Cartulario de Sant Cugat, vol. 3, doc. 1113
  7
  RAURICH, X. i altres. Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. (vídeo) Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992.
  8
  BOFARULL Y SANS, F. El castillo y la baronía de Arampruñá. Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia., 1911.
  9
  RIUS, Cartulario de Sant Cugat, vol. 1, doc. 85.
  10
  Edició recent de l'acta de consagració amb traducció catalana a: BELLÈS, J."Acta de consagració de l'església de Santa Maria de Castelldefels, 1100-1106". Catalunya Romànica, XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona, 1992, p. 324. Per a PAGÈS, M. (Art romànic..., citat, p. 302, 314) l'acta de consagració no és ben bé coetània de l'edificació del temple, i prefereix datar-lo, per qüestions estilístiques i de manera més imprecisa, dins el primer quart del segle XII.
  11
  L'estudi sobre la documentació escrita referida al conjunt del castell va ser obra de Josep Maria Vila i Carabasa, mitjançant encàrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Es va enllestir el 1990 i roman inèdit.
  12
  En un escrit de l'any 1900 signat pel batlle i pel capellà de Castelldefels i adreçat a la baronia es fa menció expressa d'aquesta separació: “(…) Y hállase la Yglesia en la cumbre de la escarpada colina algo distante de la población, donde ha de subirse por una cuesta fatigosa, inaccesible a los ancianos y personas de salud delicada; cuando no la hacen infranqueable á toda clase de fieles las inclemencias del tiempo”ABE. Documentació sense classificar.
  13
  L'alou significava propietat. Les dimensions d'un alou podien variar molt encara que per aquella època i en aquell indret, dur i insegur, abundaven els petits propietaris; per això la condició de petit propietari quasi s'extingí en el segle XI en tota la zona.
  14
  Dret a cultivar la terra, encara que no se'n sigui propietari.
  15
  Impost que consistia a exigir l'onzena part dels fruits.
  16
  RIUS. Cartulario de Sant Cugat, vol.1, doc. 98, p. 136 i 137.
  17
  És a través de les vendes quan trobem per primera vegada la menció de diners, la qual cosa ens indica que la circulació monetària en el segle X es restringia a operacions econòmiques d'una certa entitat.
  18
  La permuta implica un tracte més igualitari que la compra perquè pressuposa un acord entre les parts, mentre que la venda pot fer-se forçada per les males circumstàncies del venedor.
  19
  Mir Geribert era nét del comte Borrell II i cosí segon i cunyat del comte Ramon Berenguer I. Pertanyia al llinatge vescomtal i posseïa amplíssims territoris i castells, tant pel Penedès com pel Baix Llobregat.
  20
  RIUS. Cartulario de Sant Cugat, vol. 1, doc. 49.
  21
  En una sèrie de documents del Cartulario de Sant Cugat, el primer dels quals és de l'any 970, se cita “sive in termino de Castro Rodanas, que vocant Eraproniano" doc. 92, vol. 1, i idèntica referència es repeteix en els documents núm. 115 (976), 116 (976), 121 (977), 177 (986) i 187 (986).
  22
  BOFARULL Y SANS, F. El castillo y la baronía de Arampruña. Barcelona, 1911.
  23
  CAMPMANY, Josep. “El terme municipal de Castelldefels”. Mar i Muntanya, número 56 a 66 (2000), p. 5.
  24
  RIUS. Cartulario de Sant Cugat, vol. 2, doc. 436, p. 80-81.